Documentals no visibles degut al tancament de Megaupload

dijous, 19 de maig de 2011

En aquesta entrada ens agradaria reflexionar sobre un tema que darrerament ha sigut nombrat varies vegades en aquesta pàgina; la suposada nefasta distribució dimensional del nostre univers.

Mala distribució dimensional

La teoria de cordes, mitjançant la Kaluza-Klein, suposa l’existència de dimensions addicionals a les quatre que percebem, enrotllades en formes de Calabi-Yau. Concretant més, aquestes dimensions addicionals subatòmiques han de ser, com a mínim, un total de sis.
Aquest escenari decadimensional que ens brinda la teoria de cordes és l’adequat per que, precisament, s’hi puguin donar les prediccions d’aquesta teoria quàntica. Recordem que les deu dimensions s’introdueixen en el moment en què els físics que treballen en aquest cap s’adonen de la impossibilitat de la creació de la matèria a través del nombre reduït de vibracions que ofereixen les tres dimensions espacials. De fet, si en un futur es posa en pràctica la veracitat de la teoria de cordes, i aquesta és proclamada com a tal, les deu dimensions passaran a convertir-se en un paràmetre real de la física. No obstant això, permetent-nos considerar aquesta hipòtesi com a correcta, tindria la seva lògica preguntar-se d’on provenen aquestes deu dimensions totals, o si més no, l’origen d’aquesta mala distribució dimensional.

En aquesta pàgina hem ofert dues solucions a la pregunta que qüestiona sobre l’origen del repartiment dimensional. Una d’aquestes suposa l’existència d’un univers previ al nostre en el qual les deu dimensions es trobaven en una disposició simètrica, mentre que l’altra solució especula sobre la raó per la qual unes dimensions es van expandir i unes altres es van contraure, tot introduint en aquest marc teòric un vell conegut de la física quàntica contemporània; la corda.

1a solució: Ruptura d’univers decadimensional

Veure la corresponent entrada

La “ruptura d’univers decadimensional” ens ofereix un escenari en el qual un univers dimensionalment simètric passa a convertir-se en asimètric a través de l’efecte túnel. La causa d’aquest fet la té el fals buit en el qual es trobava, suposadament, l’univers previ al nostre. “Fals buit” significa que, tot i semblar estable, algun quelcom està perjudicant l’estat primitiu de les dimensions.
En la corresponent entrada vam utilitzar l’analogia de l’aigua i la pressa; L’aigua pot semblar trobar-se en estat estable en l’interior de la presa, no obstant, l’estat primitiu d’aquesta sempre serà el salt al buit, i per tant, tard o d’hora, s’hauria d’esberlar la pressa per que l’aigua pugui caure. Doncs bé, la simètrica (però inestable) disposició de les dimensions de l’univers anterior al nostre seria la “pressa” que impedia l’estat primitiu d’aquestes. La teoria argumenta que sembla ser que, per a trobar-se en un correcte estat, les deu dimensions van haver de quedar distribuïdes en quatre grans i sis petites.
Per tant, el que suposa aquesta suculent hipòtesi és que les deu dimensions es troben en estat primitiu al nostre univers, tot i que sigui de manera asimètrica. Això ens obliga, no pas a maleir la mala distribució de les dimensions, sinó a agrair l’estabilitat d’aquestes, doncs les conseqüències d’un cas contrari serien catastròfiques.
No obstant tot aquest raonament científic, la hipòtesi presenta algunes mancances que converteixen la idea en poc convincent. La principal d’aquestes, i la única que ens agradaria esmenar, és l’origen d’aquest univers previ al nostre. Tal i com la ciència desconeix l’existència prèvia al Big Bang, resulta força arbitrari especular sobre universos previs al nostre i aquestes coses. Tot i això, és considerada una de les grans teories per a explicar l’origen de la mala distribució dimensional.

2a solució: Teoria de les cordes opressores

Esmentada en l’entrada anterior, la teoria de les cordes opressores (nom atribuït a la hipòtesi pels membres d’aquesta pàgina) ens ofereix un escenari que es troba dins del nostre univers, a diferència de l’anterior que especulava sobre marcs previs a aquest.
Desenvolupada per Cumrun Vafa i Robert Brandenberger, la teoria de les cordes opressores suposa un escenari en el qual les deu dimensions que es trobaven retingudes per supercordes que impedien l’expansió d’aquestes. No obstant, a través d’algunes oscil·lacions de calor, podria ser que algunes dimensions haguessin augmentat de mida circumstancialment, provocant la unió de la seva corda opressora amb la corresponent anticorda. L’aniquilació de totes dues suposaria l’expansió de la dimensió. Doncs bé, el cert és que aquesta teoria prediu que aquest fet va succeir en quatre de les deu dimensions que es trobaven en contracció, provocant d’aquesta manera la mala compensació dimensional.

0 comentaris:

Publica un comentari