Alternativa a la ruptura d'univers decadimensional

Fa un mes vam publicar una entrada anomenada “Ruptura d’univers decadimensional” en la qual hi vam exposar una de les teories que explica la possible raó per la qual el nostre univers es troba dimensionalment mal distribuït (teoria Kaluza-Klein). Tot i que és cert que el fet de la decadimensionalitat també és una teoria, aquesta “ruptura d’univers decadimensional” vindria a ser una teoria que especula sobre una altra teoria. No obstant, gràcies al paper important i a la credibilitat que els darrers anys s’està guanyant la teoria de cordes (la qual promou la decadimensionalitat), teoritzar sobre la mala distribució del nostre univers s’està convertint en una obsessió justificada dels físics teòrics contemporanis.

Si en l’entrada corresponent vam argumentar que la causa de la mala distribució era el fals buit, en aquest escrit exposarem una altra possible raó per la qual quatre dimensions es troben en expansió i sis en contracció. Però, aquesta vegada, profunditzarem sobre la solució que ens brinda la teoria de cordes, si més no l’actual màxima teoria quàntica.

Cordes en contracció

Dins de l’ampli marc que abraça la teoria de cordes hi podem trobar una resposta a la raó per la qual sis dimensions no van expandir-se com les altres quatre. Sense capficar-nos-hi gaire, ens agradaria comentar el concepte més bàsic d’aquesta “peculiar” hipòtesi.

El fet és que dos físics quàntics anomenats Robert Brandenberger i Cumrun Vafa van constatar que en els principis de l’univers, les deu dimensions es trobaven en forma de Calabi-Yau, és a dir, en contracció. Les dimensions, incloent les quatre que posteriorment es van expandir, es trobaven retingudes per supercordes. De fet, una dualitat que abraça la teoria de cordes és la radi-petit/radi-gran, que es basa en el fet de què, quan una dimensió es contrau circularment, una corda la pot envoltar. Per tant, l’escenari dimensional que se’ns ofereix de moment és el de les deu cordes en contracció.

No obstant això, com és que quatre dimensions es van expandir posteriorment?

Sembla ser que aquesta abstracte hipòtesi contempla la possibilitat de què una corda pot deixar d’oprimir una dimensió. Per a què es doni aquest fet, una corda opressora hauria de trobar-se amb la seva corresponent anticorda, provocant d’aquesta manera la seva eliminació i l’alliberament de la dimensió. Segons Brandenberger i Vafa, una fluctuació tèrmica (un augment de calor puntual) seria la causant de l’expansió de tres dimensions espacials, i la raó per la qual hi hauria més probabilitat de què una corda xoqués contra la seva anti-corda.

A partir d’aquest escenari, n’esdevindria el nostre univers, el qual sembla trobar-se dimensionalment mal distribuït.