Ruptura d'univers decadimensional

Per treballar amb el contingut d’aquesta entrada, serà necessària una breu reflexió sobre el concepte bàsic que correspon al medi físic en el qual es desenvolupa la teoria de cordes. Recordem que vam comentar en la seva corresponent entrada, i ho hem anat fent en altres diverses, que la teoria de cordes tan sols és vàlida en un model d’univers decadimensional. Tot i que aquesta desinència pugui semblar estrangera, els físics quàntics actuals creuen que el nostre univers ja ho és, de decadimensional.

També hem après de quines maneres es manifesten aquestes deu dimensions: quatre d’elles són les “inflades” i són les espaciotemporals que constantment percebem, i les altres sis es troben enrotllades en figures pròximes a la distància de Planck (10^-33cm).

No obstant, la incògnita que encara no hem resolt, i que avui ens disposem a fer-ho, és l’origen d’aquest univers decadimensional mal distribuït. No ens preguntarem sobre la procedència de l’univers en si (posat que d’aquí en derivaríem al Big Bang), sinó sobre per què quatre dimensions les trobem en mides macroscòpiques, i sis en subatòmiques.

Univers primitiu

Què hi havia abans del Big Bang és tot un misteri. Tot i això, els físics cada cop ofereixen descripcions més encertades sobre un possible escenari pre-Big Bang. Alguns creuen que simplement, abans del nostre univers, hi havia un altra que, com tard o d’hora passarà amb el nostre, va col·lapsar i va formar un altra Big Bang. Però el cert és que aquesta teoria suposa que, abans d’aquest pre-univers al nostre, n’existí un altre que per les mateixes raons físiques va col·lapsar i explotar, i així successivament, fins al cert punt de determinar que, nosaltres, els éssers humans, tan sols som una espècie que viu en un planeta petit que es troba en un univers d’una successió d’universos incalculables. De fet, no cal donar-hi gaire importància al tema ni agafar gaires maldecaps posat que la credibilitat d’aquesta teoria és miserable, per no dir nul·la, posat que no té sentit algun. Però bé, centrant-nos en el possible escenari que es pogués donar fa al voltant d’uns 15.000 milions d’anys i que desencadenés un univers decadimensional mal distribuït, els físics quàntics hi han dit la seva sobre el per què d’aquesta disposició.

Ruptura d’un univers decadimensional primitiu simètric

La hipòtesi més convincent sobre com hauria d’haver sigut l’escenari anterior al nostre Big Bang fa així:

Abans del nostre univers, n’hi havia un altre, també de deu dimensions, però on aquestes, a diferència de l’univers on vivim, estaven distribuïdes simètricament (totes per igual). No obstant, aquest univers simètric es va esberlar a causa d’un fals buit a través de l’efecte túnel, i d’ell en va sorgir el nostre univers mal distribuït.

Aquest paràgraf desenvolupat és, en síntesi, el que interpreta la teoria de ruptura de simetria. El que procura divulgar és que, abans del nostre univers, n’hi havia un altre que, pel que fa als paràmetres físics –físics, d’espai- , era exactament igual, però amb la diferència de que, en ell, les deu dimensions es trobaven igual de concebudes. No obstant, aquest univers presentava el que es coneix com a fals buit. Fals buit significa que la simetria que presenta és forçada mitjançant algun sistema, vulnerant el seu estat primitiu, que es coneix amb el nom de verdader buit. Per posar un exemple; quan fem el llit, al pinçar el llençol en els quatre vèrtexs d’aquest, estem creant una simetria, ja que per molt que girem el llit, la imatge del llençol serà igual. No obstant, aquesta simetria va en contra de l’estat verdader en el qual s’hauria de trobar el llençol. Aquest fet queda ben reflectit quan no fem bé el llit o no pincem bé el llençol, posat que tard o d’hora observem com el llençol es “despinça” de les cantonades i acaba fet tot un replec en el centre del llit. Doncs bé, l’estat anterior a aquest desastrós fet (el de trobar la simetria forçada) és anomenat fals buit, i el de trobar el llençol fet un replec sobre si mateix és anomenat verdader buit. Per acabar amb aquesta puntualització, suposem una presa d’aigua. Tot i que l’aigua estancada en la presa pugui semblar estable, el verdader curs de l’aigua seria trencar la presa i caure al buit. L’aigua estancada per la presa seria el fals buit, mentre que l’aigua, seguint els principis físics de pressió i de gravetat, que cau en picat i es precipita sobre la superfície, seria el verdader buit.

Un cop coneixem la diferència entre verdader i fals buit, prosseguim.

Com que aquest univers primitiu no era estable del tot, mitjançant l’efecte túnel, va passar a ser un univers estable, però mal distribuït. Mal distribuït ja que se suposa que aquesta és la verdadera naturalesa d’aquest univers decadimensional que ha sofert varies transformacions.

Catàstrofe

Però com sabem nosaltres que el nostre univers és estable? És a dir, si l’anterior al nostre tan sols ho aparentava, com no sabem si el nostre també ho fa, i si tard o d’hora acabarem col·lapsant en un altre? El cert és que no ho sabem del tot. Podria ser que la supercorda, com a element bàsic de constitució de tota la matèria, agafés el nostre model d’univers tan sols com a fase estacionària, mentre que en veritat es necessités d’un altre tipus d’univers per poder dur a terme les seves funcions al 100%. Si així fos, si el nostre univers tan sols fos una excusa, una bombolla podria aparèixer súbitament en el nostre univers. Dins d’aquest bombolla, alguns dels paràmetres físics que creiem certs, deixarien de ser-ho (com el model estàndard). Diversos tipus de matèria s’anirien format i desintegrant de maneres diferents a com estem acostumats a veure, i la bombolla s’aniria expandint a la velocitat de la llum, tragant-se pel seu camí planetes, estrelles, galàxies, cúmuls, etc. i fins a acabar amb el nostre univers. I tot això sense adonar-nos-en.

Algunes incoherències

Aquesta teoria és inestable depenent de per on es miri. Com a solució a la qüestió de per què disposem d’un univers mal distribuït, és excel·lent, no obstant, falla si li preguntem sobre l’origen de l’univers primitiu o pre-Big Bang. Una altra successió infinita d’universos? Bé, esperem que en un futur no gaire llunyà es matisin detalls com aquest.