RSS Feed
Aquesta entrada tracta sobre curiositats, per tant, no s’hi reflecteix un caràcter purament divulgatiu.
Respecte els viatges en el temps, cada científic rellevant hi ha dit la seva. Newton argumentava que l’univers es dirigia seguint una fletxa que tan sols entenia d’un sentit, el del futur. Segons el físic anglès, qualsevol ésser viu de l’univers estaria destinat a suportar la que probablement seria la llei física més invulnerable; la del sentit del temps. Per a ell, viatjar tant en el futur com en el passat, seria impensable. Stephen Hawking no està gaire d’acord amb el que profetitza la idea de viatjar cap al passat. A part de totes les possibles paradoxes que aquest fet pogués crear, Hawking va establir en el seu moment la impossibilitat dels viatges en el passat, argumentant que, si verdaderament es poguessin donar, turistes del futur ja ens haurien visitat.
Tot i aquestes veus crítiques envers una idea que pot ser tan magnífica com esgarrifadora, les equacions d’Einstein obren les portes de la física abstracta als viatges en el temps.
[Com que en la seves respectives entrades ja vam deixar clar perquè i com es podria donar un viatge en el temps, avui ens centrarem en petits matisos que més que res resulten curiosos.]
Paradoxes
Una paradoxa és, d’entre moltes definicions, l’oposició de dues realitats o més que, per la contrarietat que presenten entre elles, surten fora dels límits del que la lògica permet. A més, acostumen a crear un bucle interminable. Per exemple, si algú diu la frase “sóc un mentider”, no podràs mai estar segur sobre la seva veritable posició respecte el dir o no la veritat. El enunciar-nos que és mentider significa que diu mentides, i per tant, que dir que es un mentider també és una mentida. És per això que afirmem que es tracta d’un home sincer. No obstant, si és sincer, és a dir, si no diu mentides, estarà en el cert afirmant “que és un mentider”, i tornem a començar. D’aquesta embolicada frase, la qual la considerem una paradoxa, n’estem extraient dues qualitats oposades d’un mateix individu, tenint en compte que tan sols se’n pot donar una.
Doncs bé, el cert és que la física també presenta les seves pròpies paradoxes que no tenen res a veure amb la coherència d’una afirmació, sinó amb processos físics que es donen en el nostre univers. I el cert és que els viatges en el temps no se’n queden curts, de paradoxes. A continuació en tractarem algunes
Trobada amb els pares abans d’haver nascut
Imaginem una situació semblant a la de la pel·lícula “Retorn al futur”:
Un noi va al passat per conèixer als seus pares en època de festeig. No obstant, s’interposa massa en la relació d’aquests dos, provocant que la seva pròpia mare s’enamori d’ell. Aquest fet esdevé la separació dels seus propis pares, el que comporta que mai s’hagin casat, i encara menys tenir fills. Per tant, aquest noi, fill dels seus pares desenamorats, mai haurà nascut al impedir que els seus pares mai tinguin fills.
La qüestió està en l’autèntica situació del noi. Què passarà un cop no hagi nascut? S’esvairà com si mai hagués existit? Al no haver existit mai, ¿alterarà el propi fet d’haver anat al passat, i haver separat als seus pares, fent que això mai hagi succeït, i fent d’aquesta manera que els seus pares continuïn junts, es casin, tinguin fills, i el noi torni a néixer?
Aquell que no té pares
Robert Heinlein va escriure una paradoxa molt boja en el seu relat “All you Zombies” sobre els viatges en el temps.
Una nena anomenada Jean és misteriosament abandonada en un orfenat de Cleveland l’any 1945. Aquesta nena creix fins a convertir-se en una dona, i s’enamora d’un rodamón, amb la desgràcia de que queda embarassada d’aquest. En el part, els metges descobreixen que la Jean disposa dels dos membres sexuals, així que decideixen convertir la Jean en el Jean. Tot i aquestes dues desgràcies, un home s’emporta la seva filla de la sala de recent nascuts.
Rebutjat per la societat, “en” Jean es converteix en un rodamón. Anys més tard, en el 1970, entra en un bar solitari i un cambrer, que forma part d’un grup de viatgers en el temps, li ofereix la oportunitat de venjar-se de l’estrany que “la” va deixar embarassada i abandonada.
Tots dos entren en la màquina del temps, i el cambrer deixa al rodamón a l’any 1963, quan va quedar embarassada. No obstant, el rodamón (la Jean) se sent estranyament atret per una jove orfe, i la deixa embarassada.
El cambrer segueix a continuació nou mesos més endavant, i el rodamón segresta a la nena de l’hospital i l’abandona en un orfenat en el 1945. Després, el cambrer deixa totalment confús al rodamón, i aconsegueix que aquest entri en el cos de viatgers en el temps. El rodamón porta ara una vida reputada i quan és un home ja vell, es disfressa de cambrer amb la missió més difícil de la seva vida: una cita amb el destí, trobar-se amb un cert rodamón en el bar l’any 1970.
La pregunta és; Qui és la mare, el pare, l’avi, l’àvia, el fill, la filla, el nét, la neta, etc. de la Jean? Sembla ser un bucle, la/el Jean és el seu propi pare i la seva pròpia mare. A més de que la Jean, el rodamón i el cambrer són la mateixa persona.
Línies de l’univers
Albert Einstein va extreure de la relativitat general una idea força curiosa. Segons Einstein, en tot moment, tot tipus de matèria està descrivint una línia en el temps, batejada amb el nom de línia de l’univers. Nosaltres, com a humans, descrivim la nostra pròpia línia de l’univers respecte a les coordenades de Temps i distància.
 |
| En aquesta gràfica, s’hi representa una línia de l’univers, que, per exemple, podria estar determinant que un home que s’ha despertat a les 8 del matí ha decidit passar-lo al llit fins les 12, quan llavors s’ha posat a caminar fins al lloc de treball, situat a una mica més d’un quilòmetre de casa. |
Aquestes línies de l’univers perduren inclús un cop mort l’individu que els descriu. Einstein va suposar que totes les molècules constituents d’un cos tracen la seva línia de l’univers, tot i que no formin part d’un cos amb vida.
També especula sobre la formació de línies d’univers per a una persona, la qual tindria origen en el moment de gestació. De la línia d’univers del pare i la de la mare, n’esdevé una tercera, la del fill.
Aquestes línies per tant van passat de generació en generació, convertint-se en traçats infinits que no disposen ni d’origen ni de final, i que es van conservant a mesura que passa el temps. Si es donés el cas de que realment existissin, serien equiparables a les teories de la conservació de la massa i l’energia.
Tot i que no disposen d’una consistència purament física, sí és cert que Einstein les va extreure de les seves equacions.
Quin sentit tenia per a Einstein desenvolupar la teoria de les línies de l’univers?
Einstein va voler demostrar l’estabilitat de la història a través de les impertorbables línies del temps. D’aquesta manera, quan un individu va al passat i el canvia, realment no canvia la seva línia del temps (que és invariable i regular), sinó que la complementa.
1 Anar al passat i alterar un fet, no tan sols altera el passat i el futur, sinó tot el transcurs històric que hi ha hagut entre mig.
