Documentals no visibles degut al tancament de Megaupload

dimarts, 15 de febrer de 2011

En la primera part d’aquest seguit d’entrades on tractem el tema dimensions, vam deixar clar l’existència de tres dimensions espacials i una temporal en el nostre univers, el que és un total de quatre dimensions. No obstant, també vam comentar que aquest número podia incrementar-se a un total de cinc, si tenim en compte l’existència d’una dimensió enrotllada menuda, tal i com va suposar Kaluza, que, degut a la seva diminuta extensió, no la podem percebre.
Doncs bé, en aquesta entrada veurem; si aquest número de dimensions pot augmentar, de la compatibilitat de la teoria Kaluza-Klein amb la teoria de supercordes, i si podem estar parlant tant de dimensions espacials com temporals.

Per què cinc dimensions?

El matemàtic Theodor Kaluza va suposar l’existència d’una possible dimensió addicional, justificant la seva mida microscòpica com a causant de que aquesta no es pugui percebre ni pels més potents microscopis electrònics actuals. Aquesta cinquena dimensió es trobaria enrotllada sobre si mateixa en cada punt del teixit espai-temps, tal i com vam il·lustrar en l’entrada anterior. No obstant, el que la teoria de Kaluza no deixa gaire clar és; perquè tan sols una dimensió addicional més, i no, per exemple, tres, quatre, cinc o sis? Té sentit, oi? Si aquest nombre limitat d’una dimensió addicional no està justificat per què és el que és, sempre podríem estar parlant d'un nombre infinit de dimensions, o d’aquell nombre que ens passi pel cap, no?

És així, o realment la natura del cosmos ens ofereix un nombre exacte de dimensions addicionals? Els científics han desenvolupat possibles models de més d’una dimensió addicional enrotllades entre si, i fins ara, el que predomina és el model Calabi-Yau, on són sis dimensions les que trobem enrotllades al seu voltant. Però, altre cop ens preguntem, i per què sis? La resposta està relacionada amb l’aparent possible teoria del tot; la teoria de cordes.

La teoria de cordes i les dimensions addicionals

Si realment algun dia la teoria de cordes arriba a convertir-se en aquell conjunt de lleis capaces de predir qualsevol moviment i explicar qualsevol origen, hauria de ser també competent per explicar-nos la raó de l’existència de més dimensions, sempre i quan aquesta verifiqui la possibilitat de si existeixen.
És probable que el físic teòric que desenvolupà el temari que tractarem a continuació l’inspirés aquest raonament per trobar-li ja una solució, abans de que la teoria de cordes es coronés com a T.O.E.

El cert és que ja es coneix que la teoria de supercordes no rebutja la idea de l’existència de més dimensions enrotllades a part de les que percebem, sinó tot el contrari, l’accepta, posat que aquesta no té sentit si aquestes dimensions realment no existeixen. I això és clau. És important tornar-ho a remarcar ja que estem parlant d’un dels pilars de la teoria de cordes, el qual especifica l’existència de sis dimensions addicionals, per a que les cordes puguin funcionar.

A què es deu aquesta necessitat d’existència de més dimensions?

El model de la teoria de cordes precisa l’existència d’un total de 10 dimensions per a que els seus components puguin vibrar en majors espais, i per tant, produir un gran nombre de models de vibració, que a posteriori es tradueix com a característiques diferents de la massa.
En l’entrada teoria del tot (II), vam veure com la vibració de les cordes és el causant de les propietats de la matèria del món físic. Si aquestes vibracions van determinades pels espais on es mouen, o el que és el mateix, per les dimensions en que es desplacen, tenir en compte que aquests filaments d’energia es mouen per sis dimensions més de les que crèiem anteriorment és crucial per entendre el gran paper que desenvolupen en el nostre món aquestes sis dimensions. És a dir, pensar que les seves mesures microscòpiques els hi atorguen un paper gens important, és actuar erròniament, posat que, si aquestes dimensions determinen els models de vibració, i aquests la matèria que ens envolta, “indirectament” les sis dimensions determinen la matèria del nostre univers.

Per tant, això significa que si la teoria de cordes mai arriba a ser certa, la teoria Kaluza-Klein també ho serà.

Dimensions espacials o temporals?

Si ja és feina dura per a un científic suposar com podria ser una nova dimensió espacial, encara ho és més pensar en una temporal. L’únic temps que coneixem és aquell que ens fa fluir del passat al futur i que mai varia de direcció. Que ara haguem d’imaginar com podria ser un altre model de temps no és gens fàcil. Bé, podríem pensar en aquell que ens conduís del futur al passat, aquell en que les persones nasquessin de les tombes i morissin en els ventres de les mares, o aquell en que els ous trencats saltessin del terra a la taula i es recomponguessin. No obstant, en aquest cas, no deixaria de ser el mateix temps en el que ens movem ja que simplement hem invertit el caràcter de l’entropia (en aquest model de temps l’entropia aniria del desordre al ordre, inversament com ho fa en el nostre model). Encara ho fa més complicat si tenim en compte que el temps no és res perceptible, res que puguem veure, olorar o tocar, simplement aquell quelcom del qual en notem el seu pas. Seria equivalent a haver d’imaginar-se un nou color primari.

Diem tot això ja que alguna d’aquestes sis dimensions enrotllades addicionals podria ser una dimensió temporal. Segurament que havies pensat, o simplement ni posat en dubte, que les sis dimensions correspondrien a noves maneres de poder moure’s, a nous espais on desplaçar-se, tot i que també podríem parlar de nous sistemes de viure la vida, és a dir, nous temps.

0 comentaris:

Publica un comentari