Documentals no visibles degut al tancament de Megaupload

divendres, 11 de febrer de 2011

En el nostre univers, nosaltres experimentem la sensació de moure’ns en tres dimensions. Tot i que les pel·lícules 3D ens arriben a fascinar, tot just quan abandonem el cinema, o encara més, quan ens traiem les ulleres de color blau i vermell, ja estem contemplant un món de 3 dimensions. No obstant, degut a la quotidianitat d’aquest fet, i a que la nostra percepció tan sols accepta que així sigui, aquest esdeveniment no ens sorprèn gens. És més, ens sorprendria més veure una persona de tan sols dues dimensions (plana com un full).

Les 3 dimensions a què fem referència són; dreta-esquerra, davant-enrere, dalt-baix. Totes tres són més que òbvies: Si ens demanen que seguim el pas d’un creu dibuixada en el terra, aconseguirem fer l’eix horitzontal (1) gràcies a la dimensió que ens permet moure’ns a dreta i a esquerra. Si ara resseguim l’eix vertical (2), és la dimensió davant-enrere en la que ens estem movent. I finalment, si ens demanen que saltem, serà la dimensió dalt-baix la que ens ho facilitarà.
Aquest clar fet de que existeixen tres dimensions en les quals ens desplacem també queda reflectit en quan donem una direcció. Si, per exemple, fem una festa, i hem d’indicar als convidats on es troba casa nostra, podríem dir: La nostra casa es troba a la part Nord de la ciutat (davant-enrere), en la zona Oest (dreta-esquerra), dalt d’un turó (dalt-baix) . Bé, segurament que en aquest cas els nostres convidats es perdrien en l’intent de trobar la nostra casa degut a la nostra falta de senyalització. Però sempre podríem substituir aquestes indicacions per carrers, números de casa, i plantes (1ª, 2ª, 3ª, etc.).

La quarta dimensió

Són aquestes tres indicacions suficients per a que la gent vingui a la nostra festa? Si nosaltres tan sols indiquem la localització de la nostra casa, com sabrà la gent quan és la nostra festa? Quin dia a quina hora se celebrarà?. Com podem veure, es necessita una quarta indicació; el temps.

El fet de considerar el temps com una nova dimensió va ser fruit de l’obra d’Albert Einstein, on apareix el temps com la quarta dimensió (passat-futur), posat que els esdeveniment en el nostre univers s’especifiquen dient on i quan succeeixen.
És inhabitable no moure’ns en el temps, podem estar-nos absolutament quiets en un punt determinat que mai deixarem de moure’ns en el temps, ja que es suposa que aquest està en funcionament ja des de l’inici de l’univers.

És per això que afirmem que el nostre univers presenta un total de quatre dimensions.

La cinquena dimensió?

Pot ser que l’univers presenti més de quatre dimensions? O no és així ja que si no l’experimentaríem?

L’any 1919, un matemàtic polonès poc conegut anomenat Theodor Kaluza, de la universitat de Konigsberg, va desafiar el que es considerava obvi, suggerint que l’univers no és no capaç de tenir més de tres dimensions (quatre més el temps); sinó que en podia tenir més.
El treball que Kaluza va realitzar sobre el tema fou set anys més tard refinat pel també matemàtic Oskar Klein, de suècia, qui va afirmar que l’estructura espacial del nostre univers pot tenir, tant dimensions extenses, com dimensions enrotllades.

Per dimensions extenses entenem les tres espacials (d’espai) que percebem. I per dimensions enrotllades aquelles tan diminutes que no poden ser experimentades per nosaltres degut al seu tamany.
Es creu que per cada punt del nostre espai, hi ha una dimensió enrotllada.
Sector del teixit espai-temps en que hi trobem dimensions diminutes enrotllades. Tot i que tan sols les hem il•lustrat en els punts d’intersecció de les línies, aquestes dimensions enrotllades haurien d’estar sobre cada punt del teixit. 
Com és que no podem experimentar la sensació d’una altra dimensió?

Se suposa que aquestes dimensions es troben en mides tan diminutament enrotllades, que ni els més potents microscopis electrònics actuals són capaços de percebre-les. Donat aquest fet, encara menys ho són de capaços els nostres ulls.

0 comentaris:

Publica un comentari