Quan ningú mira la lluna...

En un article publicat anteriorment en aquest blog relacionat amb la interpretació de Copenhage, vam posar en dubte l'existència de la lluna quan ningú no la mira.
Fer-se aquesta pregunta sembla ser una estupidesa, ja que, si mirant-la allà està, per què no hi ha de ser quan girem el cap?
Realment aquesta qüestió ha esdevingut una de les paranoies més grans de la ciència moderna aplicada a la física (coneguda com a física moderna, o més concretament mecànica quàntica). Aquesta temàtica no ha estat ni serà gaire tractada en aquest blog ja que totes les suposicions que fa esdevenen paranoies incomprensibles molt difícils de sintetitzar de la manera en que ho fem en aquesta pàgina.

Tornant a la qüestió que hem plantejat, de que si quan ningú mira la lluna aquesta hi és, la pregunta conté un significat més complex del que aparenta. Ja que aquest “ningú” suposa; homes, dones, ocells, telescopis, càmeres fotogràfiques, formigues, etc. És cert que la mecànica quàntica no explica fins a quin punt podem considerar un objecte com a observador (en principi tot aquell que disposi de visió).
I, si quan ningú no la mira no hi és ja que es troba submergida en un caos de diferents estats fins que ningú no la mira, com torna a aparèixer en el just moment en que algun observador s’hi fixa?

Com ja diem és una paranoia i una qüestió rebutjada per la societat a qui tan sols pocs científics donen certa importància. És més, el mateix creador de la teoria predecessora d’aquesta idea (El gat de Schrödinger) no era pas partidari del concepte, doncs tan sols va crear l’experiment del gat per donar a veure tots els problemes paranoics i sense resoldre que deixa buits la interpretació de Copenhage (veure més informació en l'entrada).

Però com podem demostrar que la lluna està allà quan no la mirem?

Quan tu estàs a l’habitació llegint un llibre, com pots demostrar que el televisor situat a la sala d’estar que miraves fa un moment encara està allà sense poder aixecar-te a mirar-ho o preguntar-ho a algú? Tot i que la lògica es decanti a la permanent existència del televisor, des de la teva posició mai ho podràs demostrar. I realment és això, com podem demostrar que la lluna hi està si no l’estem mirant?

Bé, realment si que existiria una possibilitat. Tots sabem que la lluna és causant de les marees que es donen en el nostre mar. Doncs bé, si tots els habitants de l’univers (donant per entès la possibilitat de l’existència d’éssers extraterrestres o simplement d’observadors) fóssim capaços de posar-nos d’acord en no mirar durant una hora la lluna, podríem demostrar la seva SÍ o No existència fixant-nos en el nivell de les marees.
Si en el moment just previ de deixar de mirar la lluna observem que el mar presenta marea alta i que de cop i volta aquesta marea baixa i no torna a pujar passada l’hora (o simplement quan la mirem) podrem afirmar la possibilitat de que la lluna no hi és quan ningú la mira. En canvi, si aquesta marea es manté (pot presentar irregularitats), podem afirmar sens dubte algun de que quan ningú mira la lluna aquesta hi és.

Com ja afirmem en l'entrada; sí, és una paranoia.