El gat de Schrödinger

Les observacions decideixen el resultat. Aquesta fou la idea en síntesi que establí la interpretació de Copenhage sobre la teoria quàntica. Aquesta afirmació suposa que els sistemes quàntics ( a nivells subatòmics ) existeixen de totes les maneres possibles dins d’un núvol de probabilitat fins que no arriba un observador i destapa la seva real identitat ( o estat ).

Realment per a molt científics és un pensament més aviat digne de la filosofia que no pas de la pròpia ciència, però a la vegada, és un tant curiós i rocambolesc. Per ser concrets, es va desmarcar un científic d’entre la resta per fer-ne “burla” de la interpretació de Copenhage sobre la teoria quàntica i desenvolupar una teoria que a la pràctica anunciava el que deia aquella afirmació. Fou en Erwin Schrödinger, i la seva teoria s’anomenava; El gat de Schrödinger. Sintetitzem a continuació de que consta aquesta teoria:

És un experiment. Es tanca un gat en una capsa de metall juntament amb un comptador Geiger

que al interior conté una substància radioactiva tan minúscula que segurament al poc temps els seus àtoms ja s’hauran desintegrat, tot i que també, amb la mateixa probabilitat ( 50 i 50% ) cap dels seus àtoms s’haurà desintegrat. És aquí la qüestió: Si els àtoms es desintegren, el comptador, mitjançant un sistema, activa un martell que descarrega contra una ampolla de vidre d’àcid cianhídric. El que suposarà que el gat es mori intoxicat. En canvi, si els àtoms es mantenen, aquest sistema no s’activarà i el gat continuarà vivint feliçment. Què suposa això? Doncs que, al haver-hi les mateixes probabilitats de que es desintegri o no el àtom, també hi ha les mateixes en que el gat pugui estar viu o mort.

Aquest experiment que a simple vista sembla ser més cruel que no pas amb fins científics cobra sentit si ens el mirem com ho va fer Erwin Schrödinger; es del punt de vista de la interpretació de Copenhage. Segons Erwin ( per fer mofa a la conclusió que havien arribat a la interpretació de Copenhage ) el gat estarà mort i viu a la vegada ja que es trobarà col·lapsat en un núvol de probabilitats fins que un observador no obri la caixa hi estableixi el definitiu estat del gat ( o mort o viu ).

La veritat és que com a teoria ( juntament amb la interpretació de Copenhage ) és molt sucosa, no obstant, té molts forats per cobrir, com per exemple: S’haurà desintegrat o no l’àtom radioactiu si mai obrim la caixa? O per saber-ho cal obrir-la? I de la mateixa manera; Quan marxem de vacances la nostra casa es desintegra quan no hi som? O es manté en un cert estat d’incertesa i probabilitat fins que un observador li presta atenció fent que s’estableixi el definitiu estat? Llavors, què podem considerar com a observadors? Tan sols ho són persones o una formiga també ho pot ser? I si en l’experiment del gat aquest es mira ell mateix? I per acabar ( afirmació que diuen molts físics quàntics ), si ningú mira la lluna, aquesta hi està? És per això que a vegades la mecànica quàntica ( i en especial la interpretació de Copenhage ) diem que és més un moviment filosòfic que no pas científic, doncs s’han donat casos extrems de científics quàntics que han desenvolupat teories que arribaven a qüestionar-se la pròpia existència.

Universos paral·lels:

Aquest núvol de probabilitats suposa que hi “ en algun lloc” hi ha un tu que és músic, un altre en que ets científic, un altre en que ets científic i portes un dia els mitjons grisos, un altre en que ets científic i portes aquell dia mitjons negres, etc. Podríem dir que hi ha tants “alguns llocs” com coses podrien succeir en un mateix instant però que tan sols es donen d’una manera ( la que nosaltres veiem ).

Per fer més senzilla d’entendre aquesta afirmació, l’any 1957, un científic anomenat Hugh Everett, va desenvolupar la teoria dels universos paral·lels, en que, aquests “algun lloc” que hem nombrat anteriorment cobren forma al ser interpretats com a universos paral·lels al nostre. Segons aquesta teoria, hi ha des de universos amb una minúscula variació, com per exemple; en que en un d’ells un humà en concret porta mitjons verds i en un altre vermells, o universos amb variacions extremes, com per exemple; en el nostre univers tot és com ho veiem mentre que en un altre la vida mai s’hi ha donat.

La veritat és que quan es comprèn el significat d’aquesta teoria s’arriba al moment de preguntar-se un mateix; I nosaltres què som? Un resultat definit a partir d’un núvol de probabilitats? Segons aquesta estrambòtica teoria sí. Ara mateix tu estàs llegint aquest article perquè ets la teva versió que es troba dins d’un univers en el qual s’han donat les circumstàncies les quals t’han permès que puguis estar llegint aquesta estrambòtica idea. Ja que si la teva mare t’hagués trucat cinc minuts abans de llegir-ho, i haguessis d’haver marxat, el tu que hagués llegit l’article formaria part d’un altre univers en el qual la teva mare mai t’hauria trucat.

La veritat és que m’agrada pensar que hi poden existir universos en els quals éssers estimats perduts encara hi estan vius ( tot i que no sóc jo, ni probablement la majoria dels humans, partidari a aquest pensament, ni molt menys ).