Propagació del so

No tots els sons que s’emeten realment són els que sentim. Podríem entrar en una habitació que estigués plena de soroll sense adonar-nos de res, i sense la necessitat de taps per les orelles. O bé, això és el que creu la ciència actual de l’acústica.

Però, a què es deu aquest fet??

Si tirem una pedra en un estanc, observarem que en el punt en que cau neixen unes ones que es propaguen per la superfície de l’aigua. Això es deu a que l’impacte que ocasiona la caiguda de la pedra fa posar en vibració les partícules de l’aigua, i aquesta vibració es transmet per tota la superfície. Si ara col·loquem un tros de fusta sobre la superfície de l’aigua, observarem com aquest no es desplaçat per l’aigua, sinó que simplement es limita a pujar i baixar ( sense perdre la posició inicial en que l’hem col·locat ), degut al moviment de les ones.

Aquest fenomen ens dóna a veure que la propagació d’ones no consisteix en un desplaçament longitudinal, sinó que solament a una transmissió d’impulsos de les partícules en cadena (una a la veïna, i així successivament).

Doncs bé, no hi ha millor exemple per explicar el funcionament de la propagació del so que la pedra que cau en un estanc. De la mateixa manera, un cos que emet un so ho fa perquè prèviament ha creat unes vibracions. Nosaltres, els humans, les produïm mitjançant la vibració de les cordes bucals.

Si, per exemple, cridem, projectem una gran vibració des de l’interior del nostre coll que a la vegada fa posar en acció les molècules de l’aire. Com passa en el cas de l’estanc, les partícules de l’aire xoquen amb les seves veïnes, i així successivament, fins arribar o no al seu destinatari. Si sóc jo que t’envio un missatge a tu, les ones vibratòries que he creat al parlar arriben a les teves orelles com a això, ones vibratòries.

I com traduïm ones vibratòries a paraules??

Molt senzill, mitjançant el timpà. El timpà és l'òrgan que, com tots sabem, el trobem en l’interior de les nostres orelles. És la part principal de la cavitat auditiva, ja que ens “tradueix” les vibracions de les molècules de l’aire en so.

Però el timpà no es capaç de fer-nos saber de tots els sons que es produeixen, així que com diem al principi, no tots els sons que s’emeten són realment els que sentim.

El nostre timpà té tres exigències que si no es compleixen no ens permet escoltar un so. Però abans de saber quines són, les haurem de definir:

• Cicle: És el recorregut efectuat por un cos mòbil, des de que ocupa una posició extrema fins que torna de nou a la mateixa. ( com el recorregut d’un pèndol ).
• Freqüència: És el número de cicles que efectua el cos mòbil en un segon.
• Període: És el temps que necessita un mòbil en efectuar un cicle. Es calcula a la inversa de la freqüència ( 1 partit per la freqüència ).

Una vegada establits els significats de cicle, freqüència i període, anem a establir quines són les tres condicions que s’han de donar per les quals el timpà pugui funcionar. O vist d’una altra manera, els agents precisos perquè un cos emeti un so perceptible per a nosaltres:

• Un cos elàstic ha de vibrar en una freqüència compresa entre 20 i 20.000 cicles per segon.
• S’ha de donar un medi transmissor d’aquesta vibració, que normalment és l’aire.
• La necessitat d’un òrgan fisiològic que rebi la vibració i la converteixi en sensació sonora (massa obvi, està clar que un timpà no funciona sense timpà!)

El segon agent que definim (el del medi transmissor) és molt important. Ja que si es donen les circumstàncies de que no n’hi ha, el so no s’estableix.

Aquest és un factor que moltes pel·lícules de ciència ficció passen per alt, ja que la majoria fan creure a l’espectador que el so es pot propagar per l’espai (que al no haver-hi aire és impossible). Doncs, qui no ha vist mai una nau espacial explotar i crear un gran Baaaangg!!?.