Documentals no visibles degut al tancament de Megaupload

divendres, 26 de novembre del 2010

El següent article que exposem no s’escau a àmbit científic, simplement profunditza en l’entorn de la teoria de supercordes.

Ja vam explicar en aquest blog quina és l’actual teoria pionera pel que respecta a la recerca de la desitjada T.O.E (Theory of everything, teoria de tot). La incompatibilitat entre la teoria relativista i la mecànica quàntica provoca i estimula a la vegada que la física moderna bàsicament es centri en una sola idea; la teoria de supercordes (o simplement cordes). Comentàrem en aquell article les principals característiques de la teoria de cordes, com; què entenem per corda, quines variables presenta, quantes dimensions suposa, etc. No obstant, no hi vam concretar un dels principals objectius que, trobant-se fora del que considerem àmbit científic, ha impulsat a ser teoritzada, des dels seus orígens a l’actualitat.

La teoria del tot suposarà un final de la física teòrica

Aquesta afirmació pot semblar molt egoista vers aquells futurs físics que actualment es formen en les universitats i que desitgen continuar un lligam físic desenvolupant noves idees i teories. Però és el que opinen una gran part de tots els teòrics que es troben desenvolupant la teoria de cordes. Aquest pensament és el que es coneix com a filosofia reduccionista, la qual argumenta que si es comprèn tot sobre els components (les cordes), es comprèn qualsevol cosa.
Probablement sigui aquesta la raó per la qual s’anomena teoria del tot, o teoria final, i no pas teoria parcial (posat que la trobem entre la relativitat i la mecànica quàntica ) o, com alguns científics ja l’anomenen, teoria de la unificació.

Respecta a la opinió que presenta la filosofia reduccionista, Brian Greene, un dels majors impulsors i investigadors de la teoria de supercordes, argumenta en el seu llibre L’univers elegant;

Molta gent creu que és penós pensar que les meravelles de la vida i de l’univers no siguin res més que reflexes d’unes partícules microscòpiques implicades en una dansa sense sentit coreografiada per les lleis de la física. És realment possible que els sentiments de l’alegria, pena o avorriment siguin a causa de reaccions químiques que tenen lloc en el cervell, unes reaccions entre molècules i àtoms, que anant a un nivell més microscòpic, són cordes en vibració?

Sí és cert que, compartint el que Greene exposa, també hi ha en la pràctica experts en teoria de supercordes que adopten un plantejament més proper a la realitat i pensen en una teoria del tot amb sentit més limitat que no pas com ho fan els reduccionistes. Aquests primers creuen en una teoria que pugui explicar les propietats de les partícules fonamentals i les propietats de les forces mitjançant les quals interaccionen unes amb altres exercint influències mútues.
També apareixen altres teòrics que argumenten que, com la teoria de caos ens informa (com veurem en futurs articles), a mesura que el nivell de complexitat augmenta en un sistema, entren en joc nous tipus de lleis. No és el mateix comprendre el comportament d’un electró, i aplicar aquest coneixement per a entendre el comportament d’un cicló.

I finalment, ens agradaria esmentar la opinió que comparteix el premi Nobel Steven Weinberg en el seu llibre Dreams of a final Theory (somnis d’una teoria final) respecte a les dues posicions, la reduccionista i la no reduccionista:

També trobem els contraris al reduccionisme, que estan horroritzats [...] amb la idea de que ells i el seu món puguin veure’s d’alguna manera reduïts a una qüestió de partícules i camps i les seves interaccions, senten que aquesta forma de coneixement els fa quedar disminuïts... No intentaria respondre aquestes crítiques amb un discurs energètic sobre la bellesa de la ciència moderna. La manera de veure el món per a un reduccionista és freda i impersonal. S’ha d’acceptar tal i com és, no perquè ens agradi, sinó perquè aquesta és la manera en que funciona el món.

Si no volem fer-nos a la idea de que algun dia és possible que haguem de dir adéu a la física teòrica, sempre podem considerar l’arribada d’una teoria unificada com el principi de nous coneixements, i no com al final d’aquests.

Pregunta oberta: Serà la teoria de cordes ( o una futura teoria del tot ) capaç d’explicar qualsevol fenomen si mai arriba a ser desenvolupada??

1 Brian Greene, The elegant universe ( New York, 1999 ) p. 34.
2 Steven Weinberg, Dreams of a final theory (Pantheon, New York, 1992, ) p.52.

0 comentaris:

Publica un comentari