Documentals no visibles degut al tancament de Megaupload

dilluns, 2 de gener de 2012

A principis del segle passat, Albert Einstein va revolucionar totalment el concepte “gravetat”, que els intel·lectuals havien adquirit de les mans de Sir Isaac Newton, personatge que en el seu moment també innovà en interpretar aquella força misteriosa que mantenia la Terra en òrbita amb el Sol. Aquest panorama de canvi el va provocar el físic alemany al tractar la gravetat, no pas com una força, sinó com una distorsió de la geometria de l’Univers. Així doncs, la transició de la interpretació de la gravetat va experimentar un “desplaçament” que es va iniciar en temps de Newton, i que va finalitzar ens els dominis de la subtil intel·ligència d’Einstein. 

Quan parlem de la geometria de l’Univers ho fem, ni més ni menys, del teixit espai-temps, aquell en el qual s’hi relacionen dos conceptes que abans de la teoria d’Einstein eren totalment impossibles de ser aparellats. Anunciar que els camps gravitatoris del nostre cosmos vénen determinats per la deformació d’una misteriosa tela que deforma tot l’univers, i a més, poder-ho demostrar, lògicament va catapultar a la fama a aquell que ho havia publicat, és a dir, Albert Einstein.

En aquesta pàgina ja hem parlat de deformacions del teixit espai-temps, motiu pel qual no ens hauria de resultar estrany evocar-nos en les teories d’Einstein i intentar entendre-les (Pots utilitzar el cercador del blog per moure’t entre les diferents entrades del tema). També hem vist com Einstein agafa el llegat del matemàtic alemany Georg Riemann (qui ens diu que no sempre els angles interiors d’un triangle sumen 180º o que el diàmetre d’una circumferència pot no ser 3,14 pel radi) per il·lustrar en les seves matemàtiques com la deformació de l’espai provoca l’aparent aparició d’una força misteriosa.

Els habitants del món pla

Fem un incís per recordar com la distorsió de la geometria provoca l’aparició d’una força de característiques semblants a la de la gravetat.

En un full de paper dibuixem dos o tres ninots. Suposem per un moment que aquests simples dibuixos esquemàtics cobren vida, de manera que, per a ells, el seu món és un full de paper bidimensional, totalment pla, i el cel el formen les mirades dels curiosos del nostre Univers que s’hi aproximen. Ells, els ninots, tan sols es poden moure en les dues dimensions dreta-esquerra, amunt-avall, de manera que els hi és impossible aixecar-se del full. Si dobleguem el paper en el qual viuen, els ninots, quan intentin caminar en línia recta, descobriran una nova sensació (una força) que els fa oscil·lar a dreta-esquerra, i de la qual no se’n poden escapar. Per a ells, una força estranya els impedeix anar rectes, i constaten que són constantment empentats per una força que, en determinats sectors, i de manera incomprensible, és més intensa que en altres. Nosaltres, en canvi, constatem que la deformació del full és la que provoca l’aparició d’aquesta “misteriosa força”. Així doncs, no cal anar més lluny, no cal buscar una font on s’origini aquesta força, ja que aquesta és, al cap i a la fi, la deformació del seu espai.

Desitgem amb aquesta breu descripció haver aclarit com, bàsicament, la deformació de la geometria d’un Univers provoca l’aparició d’una força.

Demostració experimental de la teoria d’Einstein

La teoria de la relativitat general d’Einstein va cobrar fama internacional gràcies, principalment, a dues demostracions. La primera, i és la que a continuació desenvoluparem, fa referència a la curvatura dels rajos de llum per la presència d’un intens camp gravitatori, i la segona està relacionada amb una estranya desviació de l’òrbita de Mercuri, cosa que intentarem explicar en futures publicacions.

Eclipsi solar de 1919

Després de varies confrontacions intel·lectuals internes de la ment d’Einstein respecte el seu treball, aquest va culminar una de les obres mestres de la física l’any 1915; la teoria de la relativitat general, que es postularia com a correcta interpretació de la gravetat gràcies a un seguit d’observacions.

Newton va anunciar que la gravetat, tal i com provoca canvis en les trajectòries dels cossos, havia de pertorbar també la trajectòria de la llum. No obstant, degut a la tecnologia que es posseïa en el segle XVII, la hipòtesi del físic britànic no va poder ser comprovada. Einstein, segles més tard, tornaria a agafar la hipòtesi de Newton com a eina per a demostrar la seva teoria. Ell estava segur que si s’observaven amb atenció els rajos provinents de grups d’estrelles quan aquests eren pertorbats pel Sol i quan no ho eren, es detectaria un canvi en la trajectòria d’aquests, a causa, segons Einstein, de la pertorbació que imposava la presència del Sol.
Per a observar aquesta pertorbació era necessari obtenir fotografies d’un conjunt d’estrelles en la nit, quan les trajectòries dels rajos de llum no fossin afectats pel Sol, i pel dia, quan la posició del Sol pertorbés la trajectòria de la llum. Com que de dia la llum del Sol encegaria la llum de les estrelles en qüestió, era imprescindible realitzar la medició diürna durant un eclipsi de Sol, quan la Lluna s’ubiqués davant del Sol i permetés observar la llum de les estrelles estudiades.

El 29 de maig de 1919, Sir Arthur Eddington, astrofísic anglès, va portar a terme les mesures a les quals Einstein n’esperava el resultat aprofitant un eclipsi solar. Malgrat algunes imprecisions, la teoria d’Einstein fou confirmada.

Després d’això, les portades dels diaris es van omplir amb titulars com :”Nova teoria de la gravetat” o “La teoria de Newton és errònia”, provocant la instantània fama mundial del nostre estimat Albert Einstein.

0 comentaris:

Publica un comentari