Documentals no visibles degut al tancament de Megaupload

dissabte, 26 de febrer de 2011

Ja es va facilitar una introducció d’aquest tema en l’entrada Història de la mecànica quàntica (I).

La interpretació de Copenhage estableix que un cos que no es troba sota cap observació és immers en una superposició d’estats, és a dir, que qualsevol de les possibilitats referents al seu estat és possible. Si recordem el que ja vam esmentar en entrades anteriors, aquesta infinitat de possibilitats d’existència queda col·lapsada a una tot just quan el cos en subjecte es observat per algú. Per posar un exemple, quan cap organisme o sistema d’observació de l’univers observa la lluna, aquesta hi és i no hi és, o és groga i verda a la vegada, i així successivament, fins que un observador estableix que existeix i que sobre la seva superfície hi predomina el color gris.

Aquesta suposició fou formulada al voltant dels anys 30, i no costa gaire creure en que no tota la comunitat científica cregués el que interpretava. De fet, quan s’obre un llibre sobre la història de la física i la mecànica quàntica, se’n destaquen tres individus que “radicalment” van estar en contra del que teoritzava la interpretació de Copenhage. Aquests tres foren ni més ni menys que Albert Einstein, Boris Podolsky i Nathan Rosen.

Aquests tres personatges de l’àmbit científic, els quals s’abrevien a EPR (inicials dels cognoms) van desenvolupar una especulació sobre la inconclusió de la mecànica quàntica, concretant més la interpretació de Copenhage, en la qual van evidenciar que el que interpretava començava a presentar esquerdes.

 - EPR van imaginar dos fotons bessons (aquells que han estat emesos per un electró altament excitat que ha tornat al seu estat fonamental en dos salts quàntics i que presenten oposat espí).Tot i que aquestes dues partícules estiguessin separades per milions i milions d’anys llum, sempre sabríem l’espí de les dues partícules mesurant tan sols el d’una. Per exemple, si la partícula 1 presenta un espí X, la partícula 2 presentarà un espí oposat a X, és a dir, -X. Per tant, d’aquesta manera hauríem detectat l’espí d’una de les dues partícules influint tan sols en una altra tot i que aquestes estiguessin separades per milions i milions d’anys llum.
EPR van evidenciar que es pot conèixer la realitat física d’una partícula (com en aquest cas és l’espí) sense la necessitat de que aquesta sigui observada. O el que vindria a ser el mateix, que es pot saber la propietat d’un cos sense haver de col·lapsar la seva funció d’ona. EPR van concloure que la mecànica quàntica no era una història completa, sinó tan sols una teoria parcial. -

Com respon la mecànica quàntica a aquesta ofensiva purament clàssica?

Segons Léon Rosenfeld (partidari de la mecànica quàntica) “aquest violent atac va caure sobre nosaltres com una bomba”. Va ser complicat i va portar bastants anys que els físics quàntics oferissin una resposta coherent a la paradoxa EPR.

(Posteriorment a tots aquests fets esmentats) La mecànica quàntica suggereix que la informació pot ser transmesa de forma instantània entre sistemes, deixant de marge la distància que els separi. Aquest entrellaçament implica xarxes d’interconnectivitat entre les partícules de l’univers.
Dit d’alguna manera, les dues partícules separades per milions i milions d’anys llum de distància que suposaren EPR comparteixen una xarxa per la qual transporten informació de manera instantània, la qual cosa explica com la funció d’ona d’una partícula es col·lapsa tan sols havent observat la seva oposada, establint d’aquesta manera un estat fix a la partícula no observada en qüestió.

No obstant, falla algun quelcom, oi?

Què significa que es pot transmetre informació de manera instantània? No havíem quedat que res pot superar la vertiginosa velocitat de la llum?
De fet així és. Segurament que dels tres Einstein fou el que més s’indignà al rebre aquesta resposta tenint en compte que no feia gaires anys que ell mateix havia establert el límit de velocitat que es pot donar en el nostre univers.

Tot i això, Niels Bohr insinuà que EPR examinaren la mecànica quàntica amb un criteri inapropiat i que no ha de sorprendre'ns que no doni la talla. Això es deu a que EPR van fer referència a la inconclusió (que no és completa) de la mecànica quàntica, tot i no ser capaços de vulnerar amb la seva suposició el pilar d’aquesta; el principi d’incertesa de Heisenberg, en el qual no es pot conèixer la posició i la velocitat d’una partícula alhora.
Al introduir el concepte de les xarxes d’interconnexió, el mateix Bohr arriba a qüestionar-se el què de la idea de realitat física, fent referència a la filosofia incomplementària i a que la mecànica quàntica estableix que una mesura defineix el objecte mesurat. (Temes complicats sobre els quals ja intentarem parlar més endavant).
1 Recordem que la mecànica quàntica no deixa gaire clar què podem entendre per observador.

0 comentaris:

Publica un comentari