Documentals no visibles degut al tancament de Megaupload

divendres, 5 de novembre del 2010

En l’article referent a la teoria del Big Bang, la qual exposa un moment finit de creació de l’univers, ja hi vam esmentar que durant la formulació d’aquesta es generà un rebombori dins de la comunitat científica degut a la intervenció divina que implicava aquest moment zero. Avui repassarem la posició que mantingueren molts científics durant aquells temps, i una teoria que sembla ser que atorga credibilitat al Big bang.

Al principi, la teoria del Big Bang no fou acollida amb gran entusiasme per a la comunitat científica, posat que un moment de creació (l’explosió), suposava intervenció divina, que feia referència a temes més enllà del que practicava la ciència. La majoria dels integrants de la comunitat científica acusava que la teoria pertanyia en l’àmbit de la filosofia.

Així doncs, en què havien cregut els científics durant tants anys?

La idea que es tenia respecte a l’univers (abans de la consolidació del Big Bang) fou que aquest havia existit sempre. La gran majoria creien en un model d’univers més sostenible, on la matèria i l’espai es creava i destruïa contínuament.

Tot i que aquesta idea ens pugui semblar complexa és més senzilla que el mateix Big Bang. Per exemple; la teoria del Big Bang presenta qüestions obertes com per exemple; què va explotar i per què va explotar, posat que la teoria tan sols és capaç de dir-nos el com i el quan. Doncs bé, dir que l’univers és estàtic (que no s’expandeix) i que sempre ha existit no deixa qüestions per respondre com passa en el Big Bang, sinó que les respostes no van més enllà del que suposa la teoria en sí.

No obstant, de la mateixa manera que la teoria del Big Bang pogués semblar absurda, què no ho és també pensar en un univers infinit?

Doncs sí. El simple fet de no presentar preguntes sense resposta no la converteix en una idea creïble amb credibilitat, és més, d’igual manera que havien cregut que el Big Bang fou un pensament filosòfic, aquest mode d’entendre l’univers tampoc sembla gaire pertinent a la ciència. Si hi reflexionem una mica, veurem com totes les teories que durant les èpoques glorioses de la física s’han desenvolupat presenten idees complexes que no es troben a l’abast de la capacitat d’entendre per a qualsevol. Ments privilegiades com les de Copèrnic, Newton, Einstein, Hawking, ... són les que han provocat un increment del coneixement de com funciona el nostre univers. Així que, si qualsevol teoria de física i de l’univers a simple vista pot ser/semblar complexa per a qualsevol persona, per què l’origen d’aquest mateix havia de ser de resposta tan senzilla? És lògic afirmar que l’univers ha existit sempre perquè sí? Pel que sembla, així ho era en aquells temps.
No obstant, prèviament a la desenvolupació del Big Bang, ja s’havia desenvolupat l’any 1823 una teoria coneguda com la paradoxa d’Olbers o paradoxa del cel nocturn, en la qual hi trobem exposada una bàsica raó per la qual l’univers no pot ser infinit.

Paradoxa d’Olbers:

Per què el cel nocturn és obscur? Si l’univers fos infinit i hagués existit sempre, no hauria de ser tan brillant com el Sol? No és així, però per què?
El limitat nombre d’estrelles que es pot (o es podia) contemplar en el cel nocturn és real, el que implica que el nostre univers és finit i presenta una edat finita. Posat que, si no fos així, és a dir, que si fos de mides infinites i hagués existit sempre, el cel estaria ple d’estrelles, ja que l’univers n’estaria replè doncs serien de nombre infinit. Dit d’una altra manera, si l’univers fos infinit i hagués existit sempre, les estrelles omplirien el nostre cel il·luminant-lo radiantment, fent que qualsevol nit fos tan serena com qualsevol dia ( il·luminat majoritàriament per l’estrella més propera, el Sol ).

Aquest plantejament és el que ens exposa la paradoxa d’Olbers, una teoria que fou primerament formulada per Johannes Kepler en el segle XVII, però que no fou fins l’any 1823 que va ser formulada per l’astrònom Heinrich Olbers.

Per tant, d’una manera tan senzilla com contemplant el nostre cel, podem arribar a la conclusió de que vivim en un univers finit. No ens fan falta ni telescopis, ni satèl·lits ni una ment com la d’Albert Einstein... tan sols dos ulls i un pel d’imaginació.

La paradoxa d’Olbers va obrir camí a la teoria que es desenvoluparia un segle més tard, el Big Bang.

1 Quan ens referim a l’univers infinit, no tan sols ho fem des del punt de vista de les dimensions, sinó també de l’edat.

0 comentaris:

Publica un comentari