Documentals no visibles degut al tancament de Megaupload

dimarts, 1 de març del 2011

En aquest apartat que anirem desenvolupant al llarg del transcurs del blog reflexionarem breument sobre temes diversos ja tractats en aquesta pàgina que puguin diferenciar-se de la resta per diverses qüestions, ja siguin; la baixa acceptació del públic en general (com els viatges en el temps) o la incredibilitat per part de la població (com en els multiversos).
En aquest cas, reflexionarem sobre...: Els multiversos (o universos paral·lels), els viatges en el temps i les dimensions extres.

Els multiversos o universos paral·lels

Que no estem sols és el que interpreta la teoria dels multiversos. Aquesta il·lustra l’existència d’universos (i per tant de móns) alternatius i paral·lels al nostre. Podríem distingir entre dos tipus de conceptes que varien d’aquesta suposició. Un és aquell que exposa la convivència de diferents universos en una mateix no-res, on en cada un d’ells s’hi han desenvolupat les mateixes lleis físiques però amb diferents constants. Per exemple, en un univers el pes del protó és un terç més pesat que el del nostre, mentre que en un altre la força nuclear forta és més intensa respecte a la nostra. Evidentment, degut a aquestes variacions de les constants físiques, hi haurà universos en els quals s’hi haurà donat la vida (com el nostre) , i altres en els que no (com per exemple en el qual la força nuclear forta és més intensa, ja que no s’hi permetria una expansió de l’univers).

L’altra variant dels multiversos és la que s’acostuma a conèixer com la teoria dels universos paral·lels (menyspreant l’altra variant com també d’universos paral·lels). Aquesta suposa que tot allò que s’hagués pogut donar en el nostre univers s’hi ha donat en un altra. No tan sols alterna les constants físiques, sinó que també es centra en aquells detalls del tipus; si en un planeta s’hi ha donat vida, si aquesta vida ha resultat ser intel•ligent, si els éssers vius resultants s’han comportat d’una manera o altra, etc. No obstant, aquesta hipòtesis perd credibilitat científica quan s’aprofundeix sobre el seu verdader significat. ¿Realment cal l’existència de tot un altre univers per alternar el simple fet de si ens posem o no texans?.

Els viatges en el temps

No sabem quan la societat serà capaç d’acceptar la possibilitat de viatjar en el temps. Si esperem fins al dia que aquest tipus de pràctiques siguin possibles per a nosaltres, ben segur que ja haurem fet tard, doncs, no és el mateix que aquest fet sigui matemàtica-físicament possible a que sigui realitzable algun dia per als humans. Si mai arribem a aconseguir les tecnologies suficients per a vulnerar el pas del temps, ben probablement haurà sigut gràcies a ajuda extraterrestre.

És la relació entre el moviment en l’espai i el moviment en el temps la que ens permet afirmar la veridicitat d’aquestes pràctiques. De manera totalment inconscient, la societat humana no sap que dins del seu planeta ja s’hi han produït pràctiques a mides microscòpiques d’aquest tipus de viatge. Com ja vam comentar en l’entrada Viatges en el temps (I), els físics aproximen en els acceleradors de partícules matèria a la constant velocitat de la llum. Com també ja vam esmentar, d’aquesta manera s’hi aconsegueixen multiplicar per deu l’esperança de vida de diversos tipus de partícules.
Cobrant un punt de vista més dràstic podríem afirmar que qualsevol ésser viu i no viu del nostre univers (especificant més, del nostre món) sofreix el fet de viatjar en el temps tan sols desplaçant-se a una velocitat determinada. Caminant, anant a córrer, agafant un taxi, o viatjant en avió, ja estem viatjant a través del temps. Tot i que evidentment, ho estem fent a velocitats massa petites com per que puguin ser considerables. En la segona part d’aquella entrada hi vam comentar els inconvenients que suposaria intentar aproximar-nos a la velocitat de la llum, i per tant, viatjar en el temps.
Ja de ben petits som conscients de que ens costa més energia (i per tant esgotament) anar d’un punt A a un punt B corrent que no pas caminant. Doncs bé, exactament el mateix és el que succeeix quan es vol aproximar un cos a la trepidant velocitat de 300.000km/s. De fet, els més potents acceleradors de partícules de l’actualitat tan sols són capaços de treballar amb partícules, posat que el intent de fer moure a aquestes increïbles velocitats objectes com ara un cotxe, a part d’inútil, suposaria una despesa energètica inimaginable en els nostres temps.
No obstant, existirien altres medis per poder viatjar en el temps. Un podria ser l’horitzó d’esdeveniments d’un forat negre. En una entrada anterior vam veure com el pas del temps en aquestes zones de l’espai és de mil vegades més lent que el del planeta Terra.
Un altre mètode serien els forats de cuc; ponts que suposadament connecten diferents zones llunyanes de l’univers i per tant diferents temps (una manera de passar del futur al passat). Tot i que aquesta idea tan sols té sentit aplicant la teoria dels forats negres tal i com creiem que és, i trobant algun sistema que ens permeti ser absorbits pel forat sense resultar malmesos.

Com a raça humana i com a posseïdors de les ciències i les tecnologies que disposem i disposarem (així com a amos de la inevitable mort de la nostra espècie en un futur llunyà), no podem fer-nos gaires esperances a realitzar el que molts autors de ciència-ficció han plasmat i seguiran fent en les seves obres; el viatge en el temps.

Les dimensions extres

Inevitablement ens movem en el que interpretem com les dimensions de l’univers. Amb la nostra experiència, som capaços d’identificar tres tipus de dimensions, quatre, si tenim en compta el temps, aquell element que constantment no cessa el seu transcurs i que ens resulta indefugible prescindir d’ell. Tot i això, la física moderna no es contenta amb les més que suficients quatre dimensions que ens permeten desenvolupar una vida de gaudi. Si més no, és la cerca de la teoria del tot la que comença a plantejar-se sèriament l’existència de més dimensions en el nostre univers; sis, concretament, que sumades a les quatre que percebem fan un total de deu. Aquest fet es déu a que les lleis físiques són més simples a mesura que les dimensions són més altes. D’alguna manera, podríem dir que tot el desordre aparent en una dimensió baixa es va ordenant a mesura que augmentem el nombre de dimensions. Això suposa que hi ha un escenari en el qual totes les forces de la naturalesa estan unides, i que tan sols és el desplegament de més dimensions (escenaris) el que provoca la separació d’aquesta unificació de les quatre lleis universals (gravetat, forta, fluixa i electromagnètica).

A dia d’avui és força complicat explicar amb paraules a un ciutadà de peu el fet de l’existència de més dimensions, així com encara ho és més que aquest et cregui. I anant més lluny, resultaria encara més complex haver d’introduir el concepte d’altres dimensions temporals.

Resulta també complexa i difícil d’entendre la raó per la qual nosaltres no experimentem l’existència d’aquestes dimensions addicionals. Sembla ser que es troben envoltades entre sí a mides pròximes a la que es coneix com la constant de Planck, on les lleis de la física no permeten l’existència de cap altra dimensió o matèria més petita.

0 comentaris:

Publica un comentari